La central de Txernòbil tenia un gran forat a la teulada. A l'interior, el combustible nuclear cremava. Un núvol radioactiu sortia a l'atmosfera i s'estenia amb el vent. Els helicòpters volaven damunt del forat i hi llançaven sacs de sorra, plom i bor per apagar l'incendi. Llavors l'Igor va entendre el que estava passant.

María Pérez Lacruz, conocida como María la Jabalina, fue la última mujer asesinada por el franquismo en la Comunidad Valenciana. En 1942, con tan solo 25 años, fue fusilada en El Terrer, el tristemente conocido muro de Paterna (Valencia). La joven anarquista de las Juventudes Libertarias había crecido alrededor de la fábrica del Puerto de Sagunto, donde se respiraba el ambiente de la lucha obrera. Con tan solo 18 años tuvo el valor de alistarse como miliciana en la Columna de Hierro, donde ejerció como enfermera. Fue probablemente la primera mujer herida en la guerra civil. Durante la represión de la posguerra fue delatada, detenida y acusada injustamente de delitos que nunca pudo haber cometido.

Dotze escalons separen la porta de casa del carrer. Dotze escalons que la tenen tancada al seu pis de la Vila, jubilada abans d’hora, impedida per l’edat i la malaltia, sola sense ningú més que el seu nebot absent. I aterrida. Sobretot aterrida. Un crit esfereïdor al pis del costat trenca la monotonia de la vida en reclusió. La investigació de l’origen del crit la porten a enfrontar-se amb els records del passat: el germà mort, les complicades relacions familiars o el fracàs del seu prometatge. Com a lectors assistim a una mena de confessió íntima, on els pensaments, les pors i els secrets més profunds se’ns mostren sense filtres. Amb Dotze, Vicent Usó ens introdueix en els intricats mecanismes mentals del personatge que ens acaba esdevenint entranyable i aconsegueix atrapar al lector no només per la història sinó també per una construcció narrativa que esdevé un desplegament de tècnica i ambició narrativa. «Dotze escalons només, els tinc ben comptats: els barrots de la meua presó, els murs que m'impedeixen fugir d'aquesta gàbia, ja veus si som ben poca cosa, els humans. Els primers dies d'estar-hi reclosa solia eixir al replanell, te'n recordes? I mirava la llum del sol que es filtrava a través de la claraboia i escoltava la remor del carrer i un sentiment d'impotència i de ràbia em pujava coll amunt [...]» «Fa dos mesos que plore, i n'estic farta. Molt farta. Però hi ha hagut l'orgull, durant tot aquest temps. I l’orgull ho vela tot amb una capa de cendra. I encara hi és, l’orgull. Però ara, de sobte, hi ha també la por. La por, sí. La por. I la por ho canvia tot»